Pas Important

Crec que aquest és un pas important. Una vegada vaig llegir a un blog que ja no existeix una història sobre una xica que s’enamorava. Al començament ella era dolça i tendra amb ell, fins que ell es va cansar de tanta dolçor i va voler deixar-la. Aleshores ella esdevingué amarga i trista i romangué així al llarg d’un temps fins que, a poc a poc, la seua personalitat s’anà transformant en àcida i agria com el vinagrer. Només una mica més de temps fou possible que ella tornés a ser la que fóra al començament, abans de conèixer eixe xicot que tan de mal li va fer. Només amb cataplasma de temps, deia la història, va poder tornar a ser la xica salada que sempre havia estat. La història es deia “Rueda de Sabores” i crec que ara sóc capaç d’entendre-la en tota la seua dimensió.

Em diuen Mara i sóc de València. Aquesta és la primera vegada que escric en un blog i no sé ben bé si aguantaré molt o ho engegaré a perdre tan prompte com publiqui això. Normalment escric els meus pensaments a una llibreta de tapes blaves, com aquell expresident (encara que, si he de dir la veritat, l’única cosa que tinc en comú amb eixe home es el color de la llibreta, que no de les idees).

El fet que m’hagi decantat a començar a escriure en un medi digital és que últimament tinc més fàcil accés a un ordinador que a la meua llibreteta. A més, avui dia crida menys l’atenció escriure davant d’un portàtil en un banc del campus que en una llibreta. Diguem-ne que aixeca menys sospites.

El meu nom, Mara, vol dir en hebreu ‘amargor’. Sempre he cregut que no era un nom massa encertat, perquè em considere una persona alegre i oberta. De fet tot el món m’ho diu. Si més no, últimament el meu nom si que ha fet justícia al meu estat d’ànim. Aquest ha sigut, sense cap dubte, el pitjor estiu que recorde. I es que, com a la xica de la història que comentava abans, acabe de passar per la estació amarga de la roda de sabors.

El passat divendres vaig tornar a veure’l i vaig prendre una decisió. En realitat van ser dos: que escriuria la meva història per a no tornar a cometre els mateixos errors, i que ja en tenia prou i havia passat a l’estat àcid.

Va ser una trobada civilitzada, no cregueu. Hem va invitar a menjar perquè volia comentar-me que ja tenia tema per a la seua tesi. Hem contà que la anava a fer sobre el paper de la dona en la filmografia de Clint Eastwood. Des de ‘Dirty Harry’ fins al entrenador de boxa de ‘Million Dollar Baby’. Jo no sé què esperava ell de mi. Li vaig dir que em pareixia molt bé i que m’alegrava veure que avançava pel camí que havia triat. Però ni un sol comentari relatiu a la nostra història. Jo, orgullosa com sóc, tampoc vaig traure el tema, és clar. I allí ens tenies als dos xerrant sobre un tema sobre el que no tenia cap interès.

Al final, desprès dels postres i el cafè, li vaig dir que si volia que ens vérem durant aquest pont del nou d’octubre, que em cridara. Em va dir que si, però com es diu que si a qui no vas a fer cas perquè tens altres coses millors a fer. De tornada a casa, en el bus, vaig adonar-me’n que ell ja no volia res amb mi, almenys de moment. Això ja ho havia notat jo feia un mes, quan li vaig fer un regal especial pel seu aniversari (per correu perquè aquell cap de setmana jo hi era fora) i vaig rebre com a resposta un “m’agradat molt” d’allò més fred i coent.

Resumint, que crec que ja he superat l’època de l’amargor, que ja no vull plorar més per ell (encara que l’ultima vegada ho vaig fer per mi, perquè en el fons no comprenia –i segueixo- per què vull estar amb un xic que no hem convé i per què ell no vol estar amb una xica que si li convé) . Que durant estes mini vacances m’aixecava i ja no era ell qui protagonitzava el meu primer pensament i que m’estic obrint nous horitzons que pareixen molt prometedors. Però això ja és una altra història de la que escriure més endavant...